Assumpció Vila: "Aixequeu la mà, especialment si és a un catedràtic. I si és de renom, encara més"

EVA DONAT

(Entrevista publicada a la revista www.donesdigital.cat el dia 7 de març de 2015)

Assumpció Vila: "Aixequeu la mà, especialment si és a un catedràtic. I si és de renom, encara més"

Assumpció Vila és doctora en Prehistòria i història Antiga per la Universitat de Barcelona, professora d'investigació del CSIC a la Institució Milà i Fontanals, on ha dirigit el Laboratori d’Arqueologia des de 1990. Parlar amb ella et deixa amb ganes d'aprendre, de saber, d'interrogar-te sobre qualsevol cosa, perquè t'ho fa qüestionar tot. Especialment aquelles coses que donem per assentades, que creiem que sempre han estat així... i potser no! Dilluns que ve dia  9 de març a les 5 de la tarda, a la sala del Museu de les Drassanes, Assumpció Vila Mitjà farà una conferència sobre Prehistòria i dones d'avui. L'entrada és gratuïta. L'ADPC us recomana l'assistència a aquest acte.

“Prehistòria i dones d'avui”. El títol és força suggeridor, però una mica contradictori... Com ha arribat el Museu Marítim a pensar que es poden dir coses interessants i noves sobre les dones i la prehistòria?

Al mes de maig vam fer una exposició anomenada Raval 6000 anys d'història, sobre els començaments del Raval. Va ser molt popular, es van fer demostracions de com es feia foc a la prehistòria, es va fer fins i tot el personatge del capgròs del neolític del Raval. A partir d’aquest projecte, que va implicar casals, bars, etc. Aquest projecte va implicar la Institució Milà i Fontanals, i a través d’aquest projecte han sortit més preguntes, com per exemple per què a les dones ens hauria d’interessar la prehistòria.

Quan em van contactar per fer xerrada al museu Marítim, em van dir que havien assistir a aquella conferència que vaig fer amb motiu del Raval 6000 anys d'història, i em van demanar de repetir-la, pensada per a gent gran universitària. Jo no els coneixia. Havien contactat amb mi a través de l’investigador que porta aquest projecte de divulgació.

Jo vaig dir que sí, és clar,

Vostè va dir que sí perquè vol difondre l'arqueologia...

Sí i no. El meu interès no és tant de divulgar com d’explicar què fem, per què ho fem, i sobretot, i això és el que vull explicar a la conferència, vull insistir en què l'arqueologia no estudia només el passat, va molt més enllà. Les conclusions a les quals arribem les persones que ens dediquem a l'arqueologia tenen una importància fonamental per a les dones de l’actualitat.

Les dones d'avui estem influenciades per l'arqueologia? És una afirmació que a simple vista sembla molt forta. Podríem pensar que estem influïdes pel cinema, per la publicitat, pels mitjans... Però sobre l’arqueologia se’ns fa una mica estrany. Com ens afecta l'arqueologia les dones d'avui?

Ens afecta perquè l'arqueologia té el poder de crear opinió. Avui en dia les dones demanem les mateixes possibilitats que els homes, reclamem drets necessaris. I molt sovint se’ns diu –fins i tot en cercles propers d’amistats o familiars-- que “les dones tenim unes característiques naturals”. Ens diuen que hi ha coses que sempre han estat així i que ara com a novetat les volem canviar, com si hi hagués coses que formen part de la natura i de la biologia humana i que les dones se suposa que són, per natura, cuidadores de persones grans, que històricament la reproducció no era una elecció sinó un destí, que sempre hem cuidat de les nostres cases, de les nostres criatures... Quan diuen que això ha estat així sempre, conscient o inconscientment volen dir que ha estat així des que hi ha societats humanes, des de la prehistòria.

Per tant, el que pensem les persones que treballem en això és que la prehistòria té el poder de crear opinió. Els i les que ens preguntem si realment és així, només tenim l'arqueologia per estudiar la prehistòria, no tenim res més.

Aleshores, no sempre ha estat així? Les dones no han estat sempre fent aquestes funcions i és ara que volem conquerir el que històricament se'ns ha negat sempre?

El que vull dir és que no ho sabem. Com més aprofundeixes en l'arqueologia, si t'interessa el tema, com a mi, comences a preguntar-te què diuen, com ho diuen, qui ho diuen i per què ho diuen. Llavors veus que realment aquestes característiques humanes s’han convertit en un saber popular, i que hem assumit entre tots que “és així”, sense qüestionar-nos-ho. I considerem que hem d'estudiar com vivien realment les dones i els homes de la prehistòria.

Llavors sempre ens han estat enganyant?

Si ens hi fixem, en els mitjans, en els documentals, es fa un dibuix concret quan es parla de les societats humanes des de la prehistòria, des de fa uns cent mil anys. Es diu sempre que les dones s’enamoraven, que hi havia famílies, que els homes anaven a caçar, i s’hi afegeix la conversió d’humà en home. Així, en masculí.

Quina importància ha tingut la cacera per a la nostra història? I per a les dones?

Ens han dit que la cacera ha estat el més important en la humanitat, Que la cacera va fer que comencés la cooperació,  el llenguatge... I, segons diuen, la cacera la feien els homes. I tot això ha fet que des dels mitjans i a tot arreu es parli de La Història de l’Home. Ens parlen de l’Origen de l’Home. Del Primer Home. I tu et preguntes: quan sortim les dones? Les dones ens hem convertit en “les altres”. Si els que fan recerca veuen un os amb un forat, ja diuen: és una agulla de cosir, i és una eina de les dones. I no té perquè ser així.

Com es va arribar a les conclusions que avui en dia tenim tan assumides sobre els rols socials prehistòrics?

L’arqueologia, quan va començar al segle XIX la feien bàsicament homes burgesos, capellans... Persones que no tenien cap interès per canviar les coses. I l’arqueologia, com a ciència, tractava d’estudiar la història de la gent, “dels homes” en deien, a partir de les restes materials.

I hi ha hagut moltes altres coses que deixaven restes materials que no es podien estudiar per part de l’arqueologia d’aquella època. I se sabia. D’entrada, ja van dir que hi havia coses que no es podien estudiar. I això ha continuat així.

Llavors què es va fer des d’un principi?

Els primers que van estudiar les societats prehistòriques es van enfocar en l’estudi de les puntes de fletxa i en les armes de cacera. I van dir que caçaven els homes, i que les dones s’estaven a casa. Això ho van fer perquè van comparar les restes que trobaven amb societats que al segle XVIII – XIX existien i que en deien “primitives”, que també caçaven, pescaven, no tenien escriptura i en van fer una analogia. Però aquests estudis eren basats en societats del segle XIX. Ens estaven explicant el principi de les societats humanes a partir de suposicions basades en unes societats que portaven tants anys d’història com nosaltres. Suposaven: “com que ells cacen i pesquen, la nostra societat prehistòrica era igual”. Aquest és un error de base, d’entrada, perquè volien explicar com havia començat una història humana (que podia tenir moltes alternatives, diferents opcions socials, actuar per grups, amb caps o no) dient que l’home estava per sobre de la dona, que hi havia hagut sempre caps, que sempre hi havia hagut dones que es dedicaven a el que en diuen (cosa que no puc suportar) “l’ofici més antic del món”... Totes aquestes frases s’han assimilat per part de la societat com si fossin naturals.

Si vas a museus i veus els dibuixets, les dones fan ceràmica, treballen les pells, sempre estan assegudes, agenollades... i els senyors sempre venen de la cacera... tot això ha anat conformant la història, com aquella imatge dels homes agafant pels cabells les dones i estirant-les per terra... tot això s’ha anat dient des de fa molts anys fins a l’actualitat fent veure que és “natural”. I, de fet, tot això s’ha basat en unes suposicions de gent: homes, arqueòlegs, savis, homes importants, que et diuen que això no es pot saber però que de seguida et tornen a dir que era així.

I com podem arribar a conèixer com era el paper de les dones en realitat a la prehistòria?

Avui en dia hi ha moltes tècniques, a partir de les quals podem saber moltes més coses que abans. Es pot saber ara què menjaven, quin paisatge hi havia, quins arbres, quines flors, fins i tot el color dels cabells de no sé qui...però les relacions socials no sempre deixen rastres tan clars. I, de fet, la gent volem saber com eren aquelles societats, com van canviar, per què van canviar... Volem saber de quina manera es van conformar les societats humanes, que bàsicament es tracta d’homes i dones que es relacionen produint. No només volem saber coses sobre les pedres, si eren gratadores o fletxes...

Només podrem investigar fent-nos noves preguntes, anant a la recerca del que volem trobar. Si anem només a buscar pedres, ens oblidarem de restes que poden quedar en llocs concrets, com per exemple restes de placenta, que es poden conèixer... Hem d’anar a buscar el que volem trobar. I per això cal formular noves preguntes.

I com podem saber quines preguntes fer per fer noves recerques?

Sempre s’ha de treballar des de l’analogia, però a partir d’un coneixement. Per exemple, en algunes societats, com unes que vam estudiar de Sud-Amèrica de les quals tenim dades escrites, quan les dones es casen porten elements diferents, com un cinturó, o elements al cabell. I aquestes coses també necessiten treball. No només llances i estris per caçar. Per exemple, en aquestes societats, també, les dones quan tenen la menstruació se'n van a una cabana a part, fan una sèrie de cerimònies, uns costums q ue fan que estiguin separades... Això vol dir construcció d'una cabana, implica una producció i unes restes a cercar, un tipus de cerimònies especials... Tot implica uns contextos materials que es troben, com qualsevol altre tipus. Però l'has d'anar a buscar. Només fa falta buscar-les.

Per exemple, és evident que la reproducció és molt important. A la prehistòria no sabem com s’organitzaven però sí que sabem que caçaven, recol·lectaven, pescaven i, evidentment, es reproduïen. Havien de regular les dues coses. Quan a les societats maten animals, si en maten molts s’ha acabat el menjar. Si hi tenen molta gent, o inventen un canó per matar molts animals, o s’ha de regular la població i el que cacen. I així i tot, es podria acabar el menjar. De la mateixa manera, cal regular el que es pesca, el que es recol·lecta, i quanta gent hi ha al grup.

Per tant, la reproducció és molt important. La reproducció vol dir la capacitat de les dones de tenir criatures, i després la societat de convertir les persones en gent social. La capacitat és natural, però el fet és social. Potser no totes les dones eren mares... Potser podien triar... no ho sabem.

Estarem, doncs, esperant la conferència de dilluns que ve perquè ens pugui desvetllar més incògnites sobre l’arqueologia i les dones.

Moltes gràcies. Les dones hem de conscienciar que no ens han d'enganyar. Que la prehistòria té molt a dir sobre la nostra actualitat. Les que fem arqueologia som “culpables d'això”, de manera conscient o inconscient.

Quin consell donaria a qualsevol jove que es vulgui dedicar a l’arqueologia?

Quan hi ha gent jove, jo els dic: pregunteu. Si algú us explica la prehistòria pregunteu com és que saben el que diuen, com  ho saben això. Aixequeu la mà, especialment si és un catedràtic. I si és de renom, encara més. QUE NO ENS DIGUIN QUE SEMPRE HA ESTAT AIXÍ.

Moltes gràcies.

Moltes gràcies a vosaltres, a l’ADPC per donar-me aquesta oportunitat.

Des de l’ADPC volem difondre també dues conferències relacionades amb aquests aspectes:

• la conferència que la Sra. Assumpció Vila desenvoluparà realitzarà a propòsit dels Contes Prehistòrics sobre les dones d’avui dia, dimecres 18 de març a les 19h, al Casal de Barri Folch i Torres, carrere Reina Amàlia, 31, de Barcelona.

La conferència sobre La (in)visibilitat d les dones i les seves aportacions a les ciències i la tecnologia, per part de Marta Macho Stadler, i que presentarà el projecte Mujeres Con Ciencia, de la Càtedra de Cultura Científica de la Universitat del País Basc, dimarts 17 de març a les 18.30h a la institució Milà i Fontanals, carrer Egipcíaques, 15, de Barcelona. Organitza: AMIT-CAT (Associació de Dones Investigadores i Tecnològiques a Catalunya)