Elena Congost: “Quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món”

/http://www.donesdigital.cat/noticia/1038/elena-congost-quan-portava-dos-anys-fent-atletisme-ja-estava-classificada-pels-meu-primers-campionats-del-mon/

Elena Congost: Quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món

Elena Congost (20 setembre 1987) és nascuda a Madrid, però viu a Catalunya des de fa força anys. Té una malaltia hereditària degenerativa que li provoca la pèrdua de la visió. Però això no li ha impedit mai tenir força, il•lusió i empenta per practicar l’atletisme al més alt nivell. Ostenta, entre altres, el s rècords del món de 3000 metres llisos en pista coberta i de 5.000 metres a l’aire lliure. Va aconseguir l’argent paralímpic T12 a la prova de 1.500 als Jocs Paralímpics de Londres 2012, i tot i la seva joventut aquesta era la tercera vegada que acudia a una cita de Jocs Paralímpics. El passat 15 de febrer a la e-Dreams Mitja Marató de Barcelona 2015 ha aconseguit el record del món de mitja marató. esports | 25/02/2015

Elena Congost durant una carrera (Foto cedida per l'esportista Elena Congost)

Eva Donat.-És una tot-terreny, a la pista, i també fora d’ella. No s’arronsa, i sap que triomfar a la vida és qüestió de treball. Com es pot llegir al seu twitter: “El cielosóloestá a la altura de los que se atreven a saltar para tocarlo”. Sense espònsors però amb molta empenta, passi el que passi, s’entrena cada dia per continuar millorant, com a atleta, i també com a persona. Bon dia Elena, amb la teva joventut has viscut ja molts esdeveniments esportius de primer ordre mundial. Pots explicar una mica més? Sí, es pot dir que era ben jove! La meva carrera esportiva a nivell internacional es va iniciar, als 14 anys, a l’any 2002- al campionat del món a Lyon on vaig quedar en  7ª posicióen salt de llargada tard, amb 16 anys, vaig anar als Jocs d’Atenes de 2004, on vaig fer una doble 7ª posició en les proves de 100m/200m.

Més tard, amb 18 anys, als Jocs de Beijing de 2008, també vaig fer un doblet de 7a, en 800m i en 1500m. Més endavant, al Campionat del Món a Christchurch, Nova Zelanda, vaig guanyar l’argent a la prova de 1.500. Als Jocs de Londres de 2012 també faig fer argent als 1.500 metres llisos. D’altra banda, també he fet rècords d’Espanya de 800m al 2010,2’16 de 1.500m al 2014 4’37’14 de 3000m al 2014 9’78 de 5.000m també al 201417’21), de 10 Km en ruta 36’50 Però potser les marques que m’han portat més satisfacció personal són els rècords del món, que també he aconseguit l’any passat, que són els de 3.000 metres en pista coberta amb 9 minuts i 57 segons i de 5.000m a l’aire lliure, amb 17minuts i 21 segons. Com et vas iniciar en l’atletisme? L’inici del meu amor per l’atletisme va ser l’escola on a les classes d’Educació Física ens feien córrer per després participar al crosos escolars.  Aquí es on és va despertar la  meva passió per aquest esport i  la meva actual forma de vida. Trobar una cosa per la qual tens qualitats, t’agrada, et fas respectar... i de sobte amb 4anys somies en que de gran de gran seràs campiona olímpica. Des del principi sabies que podries dedicar-te a l’esport paralímpic? No sabia si podria fer-ho o no, però a la pregunta de:- ¿Què vols ser de gran...?  la meva resposta  era: -jo de gran seré ATLETA-. Ja des de petita m’havia sentit sempre molt vigilada, protegida i amb allò de –ai, pobreta-, cosa que sempre he rebutjat,  i  el fet de trobar un estímul que em feia somiar, una il•lusió i un poder demostrar a la resta de persones que jo era igual que qualsevol altre i, que a sobre ho volia fer sent la millor... Tot això em  va portar a entrar en un bucle de confiança en mi mateixa, de somiar i lluita per allò que encara no he aturat. Jo no volia ser com ningú. Volia ser jo la que fes coses que mai ningú ha fet i perseguir utopies si ca. Lluitant pels NO impossibles, les NO barreres i els NO límits. I quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món! Què van significar els jocs Paralímpics de Londres per a tu? Sempre he estat de les petites de l’equip on sempre els meus companys m`han ensenyat i he après moltíssim, però els primers anys eren d’aprendre, agafar, experiència, algunes decepcions... els inicis són durs i l’atletisme com en molts d’altres esports cal una certa maduresa física i mental per poder arribar a d’alt. A Londres jo ja portava unes quantes grans competicions internacionals, i va significar molt. La promesa, la jo aprenent estava madurant i havia arribat el moment. I alguna cosa em deia a dintre meu, com una veueta que em deiaque ara sí, que aquesta era la bona i em tocava. Notava que alguna cosa gran havia de passar. D’aquell dia encara no sóc gaire conscient, moltes sensacions, emocions barrejades... una felicitat com mai abans havia experimentat. Els JOCS de LONDRES per mi van ser una demostració a mi mateixa  de que si que puc fer coses grans i una porta es va obrir en direcció cap a voler créixer i voler més. D’alguna manera, em van obrir la gana. Tens espònsor? No, no en tinc. El tema dels espònsorsés un tema complicat, ja pel moment que estem vivint, i si a això se li afegeix que hi algunes marques importants  que no volen que la imatge de la seva empresa sigui cap esportista discapacitat. Quan potser això seria un valor positiu per a ells! Estàs becada al CAR? SÍ, estic becada al CENTRE d’ALT RENDIMENT  de Sant Cugat des de l’any 2007 Com és un dia habitual a la teva vida? Em llevo a les 7h del matí per esmorzar amb el temps necessari per fer la digestió per a l’entrenament del matí . A les 9 ens hi posem, i depenent del que hàgim d’entrenar variem la ubicació de l’entrenament, i fins que acabem. Hi dies que a les 11h i altres que poden ser les 13h. Dinar i descansar una mica...I a la tarda tornem a entrenar.Els dies normalment són així excepte els caps de setmana que només fem una sessió d’entrenament. Els dies de festa no existeixen. Treballes, estudies? Amb el contracte de beca que tinc no se’m permet treballar.  S’entén així l’exclusiva dedicació a l’esport d’elit. Com et veus d’aquí a 5 anys? En els àmbits professional, esportiu, familiar... Aquesta pregunta no la puc respondre perquè depèn de molts factor: projectes personals, família, lesions, resultats, motivació per seguir.... el dia que deixi de gaudir del que ara és la passió i vida... doncs tancarem una etapa i n’obrirem d’altres diferents. Què em veig fent d’aquí a “x” temps? Ara em veig treballant per un nou repte que es diu Marató i uns Jocs Olímpics que hi ha d’aquí any i mig. Es fins on miro. Gaudeixo del camí, de l’aprendre, d’empapar-me de la gent que hi ha darrera de tot això i donar el millor de mi cada dia.

- See more at: http://www.donesdigital.cat/noticia/1038/elena-congost-quan-portava-dos-anys-fent-atletisme-ja-estava-classificada-pels-meu-primers-campionats-del-mon/#sthash.Tx5dhQup.dpuf

Elena Congost: Quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món

Elena Congost (20 setembre 1987) és nascuda a Madrid, però viu a Catalunya des de fa força anys. Té una malaltia hereditària degenerativa que li provoca la pèrdua de la visió. Però això no li ha impedit mai tenir força, il•lusió i empenta per practicar l’atletisme al més alt nivell. Ostenta, entre altres, el s rècords del món de 3000 metres llisos en pista coberta i de 5.000 metres a l’aire lliure. Va aconseguir l’argent paralímpic T12 a la prova de 1.500 als Jocs Paralímpics de Londres 2012, i tot i la seva joventut aquesta era la tercera vegada que acudia a una cita de Jocs Paralímpics. El passat 15 de febrer a la e-Dreams Mitja Marató de Barcelona 2015 ha aconseguit el record del món de mitja marató. esports | 25/02/2015

Elena Congost durant una carrera (Foto cedida per l'esportista Elena Congost)

Eva Donat.-És una tot-terreny, a la pista, i també fora d’ella. No s’arronsa, i sap que triomfar a la vida és qüestió de treball. Com es pot llegir al seu twitter: “El cielosóloestá a la altura de los que se atreven a saltar para tocarlo”. Sense espònsors però amb molta empenta, passi el que passi, s’entrena cada dia per continuar millorant, com a atleta, i també com a persona. Bon dia Elena, amb la teva joventut has viscut ja molts esdeveniments esportius de primer ordre mundial. Pots explicar una mica més? Sí, es pot dir que era ben jove! La meva carrera esportiva a nivell internacional es va iniciar, als 14 anys, a l’any 2002- al campionat del món a Lyon on vaig quedar en  7ª posicióen salt de llargada tard, amb 16 anys, vaig anar als Jocs d’Atenes de 2004, on vaig fer una doble 7ª posició en les proves de 100m/200m.

Més tard, amb 18 anys, als Jocs de Beijing de 2008, també vaig fer un doblet de 7a, en 800m i en 1500m. Més endavant, al Campionat del Món a Christchurch, Nova Zelanda, vaig guanyar l’argent a la prova de 1.500. Als Jocs de Londres de 2012 també faig fer argent als 1.500 metres llisos. D’altra banda, també he fet rècords d’Espanya de 800m al 2010,2’16 de 1.500m al 2014 4’37’14 de 3000m al 2014 9’78 de 5.000m també al 201417’21), de 10 Km en ruta 36’50 Però potser les marques que m’han portat més satisfacció personal són els rècords del món, que també he aconseguit l’any passat, que són els de 3.000 metres en pista coberta amb 9 minuts i 57 segons i de 5.000m a l’aire lliure, amb 17minuts i 21 segons. Com et vas iniciar en l’atletisme? L’inici del meu amor per l’atletisme va ser l’escola on a les classes d’Educació Física ens feien córrer per després participar al crosos escolars.  Aquí es on és va despertar la  meva passió per aquest esport i  la meva actual forma de vida. Trobar una cosa per la qual tens qualitats, t’agrada, et fas respectar... i de sobte amb 4anys somies en que de gran de gran seràs campiona olímpica. Des del principi sabies que podries dedicar-te a l’esport paralímpic? No sabia si podria fer-ho o no, però a la pregunta de:- ¿Què vols ser de gran...?  la meva resposta  era: -jo de gran seré ATLETA-. Ja des de petita m’havia sentit sempre molt vigilada, protegida i amb allò de –ai, pobreta-, cosa que sempre he rebutjat,  i  el fet de trobar un estímul que em feia somiar, una il•lusió i un poder demostrar a la resta de persones que jo era igual que qualsevol altre i, que a sobre ho volia fer sent la millor... Tot això em  va portar a entrar en un bucle de confiança en mi mateixa, de somiar i lluita per allò que encara no he aturat. Jo no volia ser com ningú. Volia ser jo la que fes coses que mai ningú ha fet i perseguir utopies si ca. Lluitant pels NO impossibles, les NO barreres i els NO límits. I quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món! Què van significar els jocs Paralímpics de Londres per a tu? Sempre he estat de les petites de l’equip on sempre els meus companys m`han ensenyat i he après moltíssim, però els primers anys eren d’aprendre, agafar, experiència, algunes decepcions... els inicis són durs i l’atletisme com en molts d’altres esports cal una certa maduresa física i mental per poder arribar a d’alt. A Londres jo ja portava unes quantes grans competicions internacionals, i va significar molt. La promesa, la jo aprenent estava madurant i havia arribat el moment. I alguna cosa em deia a dintre meu, com una veueta que em deiaque ara sí, que aquesta era la bona i em tocava. Notava que alguna cosa gran havia de passar. D’aquell dia encara no sóc gaire conscient, moltes sensacions, emocions barrejades... una felicitat com mai abans havia experimentat. Els JOCS de LONDRES per mi van ser una demostració a mi mateixa  de que si que puc fer coses grans i una porta es va obrir en direcció cap a voler créixer i voler més. D’alguna manera, em van obrir la gana. Tens espònsor? No, no en tinc. El tema dels espònsorsés un tema complicat, ja pel moment que estem vivint, i si a això se li afegeix que hi algunes marques importants  que no volen que la imatge de la seva empresa sigui cap esportista discapacitat. Quan potser això seria un valor positiu per a ells! Estàs becada al CAR? SÍ, estic becada al CENTRE d’ALT RENDIMENT  de Sant Cugat des de l’any 2007 Com és un dia habitual a la teva vida? Em llevo a les 7h del matí per esmorzar amb el temps necessari per fer la digestió per a l’entrenament del matí . A les 9 ens hi posem, i depenent del que hàgim d’entrenar variem la ubicació de l’entrenament, i fins que acabem. Hi dies que a les 11h i altres que poden ser les 13h. Dinar i descansar una mica...I a la tarda tornem a entrenar.Els dies normalment són així excepte els caps de setmana que només fem una sessió d’entrenament. Els dies de festa no existeixen. Treballes, estudies? Amb el contracte de beca que tinc no se’m permet treballar.  S’entén així l’exclusiva dedicació a l’esport d’elit. Com et veus d’aquí a 5 anys? En els àmbits professional, esportiu, familiar... Aquesta pregunta no la puc respondre perquè depèn de molts factor: projectes personals, família, lesions, resultats, motivació per seguir.... el dia que deixi de gaudir del que ara és la passió i vida... doncs tancarem una etapa i n’obrirem d’altres diferents. Què em veig fent d’aquí a “x” temps? Ara em veig treballant per un nou repte que es diu Marató i uns Jocs Olímpics que hi ha d’aquí any i mig. Es fins on miro. Gaudeixo del camí, de l’aprendre, d’empapar-me de la gent que hi ha darrera de tot això i donar el millor de mi cada dia.

- See more at: http://www.donesdigital.cat/noticia/1038/elena-congost-quan-portava-dos-anys-fent-atletisme-ja-estava-classificada-pels-meu-primers-campionats-del-mon/#sthash.Tx5dhQup.dpuf

ELENA CONGOST: “Quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món”

Nota: Quan ja estava escrita aquesta entrevista i en el temps succeït abans de publicar-se, l’Elena Congost Mohedano ha aconseguit el rècord del món de mitja marató el passat 15 de febrer a la eDreams Mitja Marató de Barcelona 2015. Des de la redacció de www.donesdigital.cat la felicitem per aquesta gesta i desitgem que continuï amb aquesta empenta i energia amb més èxits en el futur.

Elena Congost (20 setembre 1987) és nascuda a Madrid, però viu a Catalunya des de fa força anys. Té una malaltia hereditària degenerativa que li provoca la pèrdua de la visió. Però això no li ha impedit mai tenir força, il·lusió i empenta per practicar l’atletisme al més alt nivell. Ostenta, entre altres, el s rècords del món de 3000 metres llisos en pista coberta i de 5.000 metres a l’aire lliure. Va aconseguir l’argent paralímpic T12 a la prova de 1.500 als Jocs Paralímpics de Londres 2012, i tot i la seva joventut aquesta era la tercera vegada que acudia a una cita de Jocs Paralímpics. És una tot-terreny, a la pista, i també fora d’ella. No s’arronsa, i sap que triomfar a la vida és qüestió de treball. Com es pot llegir al seu twitter: “El cielo sólo está a la altura de los que se atreven a saltar para tocarlo”. Sense espònsors però amb molta empenta, passi el que passi, s’entrena cada dia per continuar millorant, com a atleta, i també com a persona.

Bon dia Elena, amb la teva joventut has viscut ja molts esdeveniments esportius de primer ordre mundial. Pots explicar una mica més?

Sí, es pot dir que era ben jove! La meva carrera esportiva a nivell internacional es va iniciar, als 14 anys, a l’any 2002- al campionat del món a Lyon on vaig quedar en  7ª posició en salt de llargada tard, amb 16 anys, vaig anar als Jocs d’Atenes de 2004, on vaig fer una doble 7ª posició en les proves de 100m/200m. Més tard, amb 18 anys, als Jocs de Beijing de 2008, també vaig fer un doblet de 7a, en 800m i en 1500m. Més endavant, al Campionat del Món a Christchurch, Nova Zelanda, vaig guanyar l’argent a la prova de 1.500. Als Jocs de Londres de 2012 també faig fer argent als 1.500 metres llisos.

D’altra banda, també he fet rècords d’Espanya de 800m al 2010,2’16 de 1.500m al 2014 4’37’14 de 3000m al 2014 9’78 de 5.000m també al 201417’21), de 10 Km en ruta 36’50

Però potser les marques que m’han portat més satisfacció personal són els rècords del món, que també he aconseguit l’any passat, que són els de 3.000 metres en pista coberta amb 9 minuts i 57 segons i de 5.000m a l’aire lliure, amb 17minuts i 21 segons

Com et vas iniciar en l’atletisme?

L’inici del meu amor per l’atletisme va ser l’escola on a les classes d’Educació Física ens feien córrer per després participar al crosos escolars.  Aquí es on és va despertar la  meva passió per aquest esport i  la meva actual forma de vida. Trobar una cosa per la qual tens qualitats, t’agrada, et fas respectar... i de sobte amb 4anys somies en que de gran de gran seràs campiona olímpica.

Des del principi sabies que podries dedicar-te a l’esport paralímpic?

No sabia si podria fer-ho o no, però a la pregunta de:- ¿Què vols ser de gran...?  la meva  resposta  era: -jo de gran seré ATLETA-.

Ja des de petita m’havia sentit sempre molt vigilada, protegida i amb allò de –ai, pobreta-, cosa que sempre he rebutjat,  i  el fet de trobar un estímul que em feia somiar, una il·lusió i un poder demostrar a la resta de persones que jo era igual que qualsevol altre i, que a sobre ho volia fer sent la millor... Tot això em  va portar a entrar en un bucle de confiança en mi mateixa, de somiar i lluita per allò que encara no he aturat. Jo no volia ser com ningú. Volia ser jo la que fes coses que mai ningú ha fet i perseguir utopies si ca. Lluitant pels NOimpossibles, les NObarrers i NOlímits.

I quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món!

Què van significar els jocs Paralímpics de Londres per a tu?

Sempre he estat de les petites de l’equip on sempre els meus companys m`han ensenyat i he après moltíssim, però els primers anys eren d’aprendre, agafar, experiència, algunes decepcions... els inicis són durs i l’atletisme com en molts d’altres esports cal una certa maduresa física i mental per poder arribar a d’alt. A Londres jo ja portava unes quantes grans competicions internacionals, i va significar molt. La promesa, la jo aprenent estava madurant i havia arribat el moment. I alguna cosa em deia a dintre meu, com una veueta que em deia que ara sí, que aquesta era la bona i em tocava. Notava que alguna cosa gran havia de passar.

D’aquell dia encara no sóc gaire conscient, moltes sensacions, emocions barrejades... una felicitat com mai abans havia experimentat.

Els JOCS de LONDRES per mi van ser una demostració a mi mateixa  de que si que puc fer coses grans i una porta es va obrir en direcció cap a voler créixer i voler més. D’alguna manera, em van obrir la gana.

Tens espònsor?

NO, no en tinc. El tema dels espònsors és un tema complicat, ja pel moment que estem vivint, i si a això se li afegeix que hi algunes marques importants  que no volen que la imatge de la seva empresa sigui cap esportista discapacitat. Quan potser això seria un valor positiu per a ells!

Estàs becada al CAR?

SÍ, estic becada al CENTRE d’ALT RENDIMENT  de Sant Cugat des de l’any 2007

Com és un dia habitual a la teva vida?

Em llevo a les 7h del matí per esmorzar amb el temps necessari per fer la digestió per a l’entrenament del matí . A les 9 ens hi posem, i depenent del que hàgim d’entrenar variem la ubicació de l’entrenament, i fins que acabem. Hi dies que a les 11h i altres que poden ser les 13h.

Dinar i descansar una mica... I a la tarda tornem a entrenar. Els dies normalment són així excepte els caps de setmana que només fem una sessió d’entrenament. Els dies de festa no existeixen.

Treballes, estudies?

Amb el contracte de beca que tinc no se’m permet treballar.  S’entén així l’exclusiva dedicació a l’esport d’elit.

Com et veus d’aquí a 5 anys? En els àmbits professional, esportiu, familiar...

Aquesta pregunta no la puc respondre perquè depèn de molts factor: projectes personals,  família, lesions, resultats, motivació per seguir.... el dia que deixi de gaudir del que ara és la passió i vida... doncs tancarem una etapa i n’obrirem d’altres diferents.

Què em veig fent d’aquí a “x” temps? Ara em veig treballant per un nou repte que es diu Marató i uns Jocs Olímpics que hi ha d’aquí any i mig. Es fins on miro. Gaudeixo del camí, de l’aprendre, d’empapar-me de la gent que hi ha darrera de tot això i donar el millor de mi cada dia.

Què li demanes als Reis?

Respecte, humilitat, lluita i molta força

Eva Donat.-És una tot-terreny, a la pista, i també fora d’ella. No s’arronsa, i sap que triomfar a la vida és qüestió de treball. Com es pot llegir al seu twitter: “El cielosóloestá a la altura de los que se atreven a saltar para tocarlo”. Sense espònsors però amb molta empenta, passi el que passi, s’entrena cada dia per continuar millorant, com a atleta, i també com a persona.

Bon dia Elena, amb la teva joventut has viscut ja molts esdeveniments esportius de primer ordre mundial. Pots explicar una mica més?
Sí, es pot dir que era ben jove! La meva carrera esportiva a nivell internacional es va iniciar, als 14 anys, a l’any 2002- al campionat del món a Lyon on vaig quedar en  7ª posicióen salt de llargada tard, amb 16 anys, vaig anar als Jocs d’Atenes de 2004, on vaig fer una doble 7ª posició en les proves de 100m/200m. Més tard, amb 18 anys, als Jocs de Beijing de 2008, també vaig fer un doblet de 7a, en 800m i en 1500m. Més endavant, al Campionat del Món a Christchurch, Nova Zelanda, vaig guanyar l’argent a la prova de 1.500. Als Jocs de Londres de 2012 també faig fer argent als 1.500 metres llisos.
D’altra banda, també he fet rècords d’Espanya de 800m al 2010,2’16 de 1.500m al 2014 4’37’14 de 3000m al 2014 9’78 de 5.000m també al 201417’21), de 10 Km en ruta 36’50
Però potser les marques que m’han portat més satisfacció personal són els rècords del món, que també he aconseguit l’any passat, que són els de 3.000 metres en pista coberta amb 9 minuts i 57 segons i de 5.000m a l’aire lliure, amb 17minuts i 21 segons.
Com et vas iniciar en l’atletisme?
L’inici del meu amor per l’atletisme va ser l’escola on a les classes d’Educació Física ens feien córrer per després participar al crosos escolars.  Aquí es on és va despertar la  meva passió per aquest esport i  la meva actual forma de vida. Trobar una cosa per la qual tens qualitats, t’agrada, et fas respectar... i de sobte amb 4anys somies en que de gran de gran seràs campiona olímpica.
Des del principi sabies que podries dedicar-te a l’esport paralímpic?
No sabia si podria fer-ho o no, però a la pregunta de:- ¿Què vols ser de gran...?  la meva resposta  era: -jo de gran seré ATLETA-.
Ja des de petita m’havia sentit sempre molt vigilada, protegida i amb allò de –ai, pobreta-, cosa que sempre he rebutjat,  i  el fet de trobar un estímul que em feia somiar, una il•lusió i un poder demostrar a la resta de persones que jo era igual que qualsevol altre i, que a sobre ho volia fer sent la millor... Tot això em  va portar a entrar en un bucle de confiança en mi mateixa, de somiar i lluita per allò que encara no he aturat. Jo no volia ser com ningú. Volia ser jo la que fes coses que mai ningú ha fet i perseguir utopies si ca. Lluitant pels NO impossibles, les NO barreres i els NO límits.
I quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món!

Què van significar els jocs Paralímpics de Londres per a tu?
Sempre he estat de les petites de l’equip on sempre els meus companys m`han ensenyat i he après moltíssim, però els primers anys eren d’aprendre, agafar, experiència, algunes decepcions... els inicis són durs i l’atletisme com en molts d’altres esports cal una certa maduresa física i mental per poder arribar a d’alt. A Londres jo ja portava unes quantes grans competicions internacionals, i va significar molt. La promesa, la jo aprenent estava madurant i havia arribat el moment. I alguna cosa em deia a dintre meu, com una veueta que em deiaque ara sí, que aquesta era la bona i em tocava. Notava que alguna cosa gran havia de passar.
D’aquell dia encara no sóc gaire conscient, moltes sensacions, emocions barrejades... una felicitat com mai abans havia experimentat.
Els JOCS de LONDRES per mi van ser una demostració a mi mateixa  de que si que puc fer coses grans i una porta es va obrir en direcció cap a voler créixer i voler més. D’alguna manera, em van obrir la gana.

Tens espònsor?
No, no en tinc. El tema dels espònsorsés un tema complicat, ja pel moment que estem vivint, i si a això se li afegeix que hi algunes marques importants  que no volen que la imatge de la seva empresa sigui cap esportista discapacitat. Quan potser això seria un valor positiu per a ells!

Estàs becada al CAR?
SÍ, estic becada al CENTRE d’ALT RENDIMENT  de Sant Cugat des de l’any 2007

Com és un dia habitual a la teva vida?
Em llevo a les 7h del matí per esmorzar amb el temps necessari per fer la digestió per a l’entrenament del matí . A les 9 ens hi posem, i depenent del que hàgim d’entrenar variem la ubicació de l’entrenament, i fins que acabem. Hi dies que a les 11h i altres que poden ser les 13h.
Dinar i descansar una mica...I a la tarda tornem a entrenar.Els dies normalment són així excepte els caps de setmana que només fem una sessió d’entrenament. Els dies de festa no existeixen.

Treballes, estudies?
Amb el contracte de beca que tinc no se’m permet treballar.  S’entén així l’exclusiva dedicació a l’esport d’elit.

Com et veus d’aquí a 5 anys? En els àmbits professional, esportiu, familiar...
Aquesta pregunta no la puc respondre perquè depèn de molts factor: projectes personals, família, lesions, resultats, motivació per seguir.... el dia que deixi de gaudir del que ara és la passió i vida... doncs tancarem una etapa i n’obrirem d’altres diferents.
Què em veig fent d’aquí a “x” temps? Ara em veig treballant per un nou repte que es diu Marató i uns Jocs Olímpics que hi ha d’aquí any i mig. Es fins on miro. Gaudeixo del camí, de l’aprendre, d’empapar-me de la gent que hi ha darrera de tot això i donar el millor de mi cada dia.
- See more at: http://www.donesdigital.cat/noticia/1038/elena-congost-quan-portava-dos-anys-fent-atletisme-ja-estava-classificada-pels-meu-primers-campionats-del-mon/#sthash.Tx5dhQup.dpuf

Eva Donat.-És una tot-terreny, a la pista, i també fora d’ella. No s’arronsa, i sap que triomfar a la vida és qüestió de treball. Com es pot llegir al seu twitter: “El cielosóloestá a la altura de los que se atreven a saltar para tocarlo”. Sense espònsors però amb molta empenta, passi el que passi, s’entrena cada dia per continuar millorant, com a atleta, i també com a persona.

Bon dia Elena, amb la teva joventut has viscut ja molts esdeveniments esportius de primer ordre mundial. Pots explicar una mica més?
Sí, es pot dir que era ben jove! La meva carrera esportiva a nivell internacional es va iniciar, als 14 anys, a l’any 2002- al campionat del món a Lyon on vaig quedar en  7ª posicióen salt de llargada tard, amb 16 anys, vaig anar als Jocs d’Atenes de 2004, on vaig fer una doble 7ª posició en les proves de 100m/200m. Més tard, amb 18 anys, als Jocs de Beijing de 2008, també vaig fer un doblet de 7a, en 800m i en 1500m. Més endavant, al Campionat del Món a Christchurch, Nova Zelanda, vaig guanyar l’argent a la prova de 1.500. Als Jocs de Londres de 2012 també faig fer argent als 1.500 metres llisos.
D’altra banda, també he fet rècords d’Espanya de 800m al 2010,2’16 de 1.500m al 2014 4’37’14 de 3000m al 2014 9’78 de 5.000m també al 201417’21), de 10 Km en ruta 36’50
Però potser les marques que m’han portat més satisfacció personal són els rècords del món, que també he aconseguit l’any passat, que són els de 3.000 metres en pista coberta amb 9 minuts i 57 segons i de 5.000m a l’aire lliure, amb 17minuts i 21 segons.
Com et vas iniciar en l’atletisme?
L’inici del meu amor per l’atletisme va ser l’escola on a les classes d’Educació Física ens feien córrer per després participar al crosos escolars.  Aquí es on és va despertar la  meva passió per aquest esport i  la meva actual forma de vida. Trobar una cosa per la qual tens qualitats, t’agrada, et fas respectar... i de sobte amb 4anys somies en que de gran de gran seràs campiona olímpica.
Des del principi sabies que podries dedicar-te a l’esport paralímpic?
No sabia si podria fer-ho o no, però a la pregunta de:- ¿Què vols ser de gran...?  la meva resposta  era: -jo de gran seré ATLETA-.
Ja des de petita m’havia sentit sempre molt vigilada, protegida i amb allò de –ai, pobreta-, cosa que sempre he rebutjat,  i  el fet de trobar un estímul que em feia somiar, una il•lusió i un poder demostrar a la resta de persones que jo era igual que qualsevol altre i, que a sobre ho volia fer sent la millor... Tot això em  va portar a entrar en un bucle de confiança en mi mateixa, de somiar i lluita per allò que encara no he aturat. Jo no volia ser com ningú. Volia ser jo la que fes coses que mai ningú ha fet i perseguir utopies si ca. Lluitant pels NO impossibles, les NO barreres i els NO límits.
I quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món!

Què van significar els jocs Paralímpics de Londres per a tu?
Sempre he estat de les petites de l’equip on sempre els meus companys m`han ensenyat i he après moltíssim, però els primers anys eren d’aprendre, agafar, experiència, algunes decepcions... els inicis són durs i l’atletisme com en molts d’altres esports cal una certa maduresa física i mental per poder arribar a d’alt. A Londres jo ja portava unes quantes grans competicions internacionals, i va significar molt. La promesa, la jo aprenent estava madurant i havia arribat el moment. I alguna cosa em deia a dintre meu, com una veueta que em deiaque ara sí, que aquesta era la bona i em tocava. Notava que alguna cosa gran havia de passar.
D’aquell dia encara no sóc gaire conscient, moltes sensacions, emocions barrejades... una felicitat com mai abans havia experimentat.
Els JOCS de LONDRES per mi van ser una demostració a mi mateixa  de que si que puc fer coses grans i una porta es va obrir en direcció cap a voler créixer i voler més. D’alguna manera, em van obrir la gana.

Tens espònsor?
No, no en tinc. El tema dels espònsorsés un tema complicat, ja pel moment que estem vivint, i si a això se li afegeix que hi algunes marques importants  que no volen que la imatge de la seva empresa sigui cap esportista discapacitat. Quan potser això seria un valor positiu per a ells!

Estàs becada al CAR?
SÍ, estic becada al CENTRE d’ALT RENDIMENT  de Sant Cugat des de l’any 2007

Com és un dia habitual a la teva vida?
Em llevo a les 7h del matí per esmorzar amb el temps necessari per fer la digestió per a l’entrenament del matí . A les 9 ens hi posem, i depenent del que hàgim d’entrenar variem la ubicació de l’entrenament, i fins que acabem. Hi dies que a les 11h i altres que poden ser les 13h.
Dinar i descansar una mica...I a la tarda tornem a entrenar.Els dies normalment són així excepte els caps de setmana que només fem una sessió d’entrenament. Els dies de festa no existeixen.

Treballes, estudies?
Amb el contracte de beca que tinc no se’m permet treballar.  S’entén així l’exclusiva dedicació a l’esport d’elit.

Com et veus d’aquí a 5 anys? En els àmbits professional, esportiu, familiar...
Aquesta pregunta no la puc respondre perquè depèn de molts factor: projectes personals, família, lesions, resultats, motivació per seguir.... el dia que deixi de gaudir del que ara és la passió i vida... doncs tancarem una etapa i n’obrirem d’altres diferents.
Què em veig fent d’aquí a “x” temps? Ara em veig treballant per un nou repte que es diu Marató i uns Jocs Olímpics que hi ha d’aquí any i mig. Es fins on miro. Gaudeixo del camí, de l’aprendre, d’empapar-me de la gent que hi ha darrera de tot això i donar el millor de mi cada dia.
- See more at: http://www.donesdigital.cat/noticia/1038/elena-congost-quan-portava-dos-anys-fent-atletisme-ja-estava-classificada-pels-meu-primers-campionats-del-mon/#sthash.Tx5dhQup.dpuf

Elena Congost: Quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món

Elena Congost (20 setembre 1987) és nascuda a Madrid, però viu a Catalunya des de fa força anys. Té una malaltia hereditària degenerativa que li provoca la pèrdua de la visió. Però això no li ha impedit mai tenir força, il•lusió i empenta per practicar l’atletisme al més alt nivell. Ostenta, entre altres, el s rècords del món de 3000 metres llisos en pista coberta i de 5.000 metres a l’aire lliure. Va aconseguir l’argent paralímpic T12 a la prova de 1.500 als Jocs Paralímpics de Londres 2012, i tot i la seva joventut aquesta era la tercera vegada que acudia a una cita de Jocs Paralímpics. El passat 15 de febrer a la e-Dreams Mitja Marató de Barcelona 2015 ha aconseguit el record del món de mitja marató. esports | 25/02/2015

Elena Congost durant una carrera (Foto cedida per l'esportista Elena Congost)

Eva Donat.-És una tot-terreny, a la pista, i també fora d’ella. No s’arronsa, i sap que triomfar a la vida és qüestió de treball. Com es pot llegir al seu twitter: “El cielosóloestá a la altura de los que se atreven a saltar para tocarlo”. Sense espònsors però amb molta empenta, passi el que passi, s’entrena cada dia per continuar millorant, com a atleta, i també com a persona. Bon dia Elena, amb la teva joventut has viscut ja molts esdeveniments esportius de primer ordre mundial. Pots explicar una mica més? Sí, es pot dir que era ben jove! La meva carrera esportiva a nivell internacional es va iniciar, als 14 anys, a l’any 2002- al campionat del món a Lyon on vaig quedar en  7ª posicióen salt de llargada tard, amb 16 anys, vaig anar als Jocs d’Atenes de 2004, on vaig fer una doble 7ª posició en les proves de 100m/200m.

Més tard, amb 18 anys, als Jocs de Beijing de 2008, també vaig fer un doblet de 7a, en 800m i en 1500m. Més endavant, al Campionat del Món a Christchurch, Nova Zelanda, vaig guanyar l’argent a la prova de 1.500. Als Jocs de Londres de 2012 també faig fer argent als 1.500 metres llisos. D’altra banda, també he fet rècords d’Espanya de 800m al 2010,2’16 de 1.500m al 2014 4’37’14 de 3000m al 2014 9’78 de 5.000m també al 201417’21), de 10 Km en ruta 36’50 Però potser les marques que m’han portat més satisfacció personal són els rècords del món, que també he aconseguit l’any passat, que són els de 3.000 metres en pista coberta amb 9 minuts i 57 segons i de 5.000m a l’aire lliure, amb 17minuts i 21 segons. Com et vas iniciar en l’atletisme? L’inici del meu amor per l’atletisme va ser l’escola on a les classes d’Educació Física ens feien córrer per després participar al crosos escolars.  Aquí es on és va despertar la  meva passió per aquest esport i  la meva actual forma de vida. Trobar una cosa per la qual tens qualitats, t’agrada, et fas respectar... i de sobte amb 4anys somies en que de gran de gran seràs campiona olímpica. Des del principi sabies que podries dedicar-te a l’esport paralímpic? No sabia si podria fer-ho o no, però a la pregunta de:- ¿Què vols ser de gran...?  la meva resposta  era: -jo de gran seré ATLETA-. Ja des de petita m’havia sentit sempre molt vigilada, protegida i amb allò de –ai, pobreta-, cosa que sempre he rebutjat,  i  el fet de trobar un estímul que em feia somiar, una il•lusió i un poder demostrar a la resta de persones que jo era igual que qualsevol altre i, que a sobre ho volia fer sent la millor... Tot això em  va portar a entrar en un bucle de confiança en mi mateixa, de somiar i lluita per allò que encara no he aturat. Jo no volia ser com ningú. Volia ser jo la que fes coses que mai ningú ha fet i perseguir utopies si ca. Lluitant pels NO impossibles, les NO barreres i els NO límits. I quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món! Què van significar els jocs Paralímpics de Londres per a tu? Sempre he estat de les petites de l’equip on sempre els meus companys m`han ensenyat i he après moltíssim, però els primers anys eren d’aprendre, agafar, experiència, algunes decepcions... els inicis són durs i l’atletisme com en molts d’altres esports cal una certa maduresa física i mental per poder arribar a d’alt. A Londres jo ja portava unes quantes grans competicions internacionals, i va significar molt. La promesa, la jo aprenent estava madurant i havia arribat el moment. I alguna cosa em deia a dintre meu, com una veueta que em deiaque ara sí, que aquesta era la bona i em tocava. Notava que alguna cosa gran havia de passar. D’aquell dia encara no sóc gaire conscient, moltes sensacions, emocions barrejades... una felicitat com mai abans havia experimentat. Els JOCS de LONDRES per mi van ser una demostració a mi mateixa  de que si que puc fer coses grans i una porta es va obrir en direcció cap a voler créixer i voler més. D’alguna manera, em van obrir la gana. Tens espònsor? No, no en tinc. El tema dels espònsorsés un tema complicat, ja pel moment que estem vivint, i si a això se li afegeix que hi algunes marques importants  que no volen que la imatge de la seva empresa sigui cap esportista discapacitat. Quan potser això seria un valor positiu per a ells! Estàs becada al CAR? SÍ, estic becada al CENTRE d’ALT RENDIMENT  de Sant Cugat des de l’any 2007 Com és un dia habitual a la teva vida? Em llevo a les 7h del matí per esmorzar amb el temps necessari per fer la digestió per a l’entrenament del matí . A les 9 ens hi posem, i depenent del que hàgim d’entrenar variem la ubicació de l’entrenament, i fins que acabem. Hi dies que a les 11h i altres que poden ser les 13h. Dinar i descansar una mica...I a la tarda tornem a entrenar.Els dies normalment són així excepte els caps de setmana que només fem una sessió d’entrenament. Els dies de festa no existeixen. Treballes, estudies? Amb el contracte de beca que tinc no se’m permet treballar.  S’entén així l’exclusiva dedicació a l’esport d’elit. Com et veus d’aquí a 5 anys? En els àmbits professional, esportiu, familiar... Aquesta pregunta no la puc respondre perquè depèn de molts factor: projectes personals, família, lesions, resultats, motivació per seguir.... el dia que deixi de gaudir del que ara és la passió i vida... doncs tancarem una etapa i n’obrirem d’altres diferents. Què em veig fent d’aquí a “x” temps? Ara em veig treballant per un nou repte que es diu Marató i uns Jocs Olímpics que hi ha d’aquí any i mig. Es fins on miro. Gaudeixo del camí, de l’aprendre, d’empapar-me de la gent que hi ha darrera de tot això i donar el millor de mi cada dia.

- See more at: http://www.donesdigital.cat/noticia/1038/elena-congost-quan-portava-dos-anys-fent-atletisme-ja-estava-classificada-pels-meu-primers-campionats-del-mon/#sthash.Tx5dhQup.dpuf

Elena Congost: Quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món

Elena Congost (20 setembre 1987) és nascuda a Madrid, però viu a Catalunya des de fa força anys. Té una malaltia hereditària degenerativa que li provoca la pèrdua de la visió. Però això no li ha impedit mai tenir força, il•lusió i empenta per practicar l’atletisme al més alt nivell. Ostenta, entre altres, el s rècords del món de 3000 metres llisos en pista coberta i de 5.000 metres a l’aire lliure. Va aconseguir l’argent paralímpic T12 a la prova de 1.500 als Jocs Paralímpics de Londres 2012, i tot i la seva joventut aquesta era la tercera vegada que acudia a una cita de Jocs Paralímpics. El passat 15 de febrer a la e-Dreams Mitja Marató de Barcelona 2015 ha aconseguit el record del món de mitja marató. esports | 25/02/2015

Elena Congost durant una carrera (Foto cedida per l'esportista Elena Congost)

Eva Donat.-És una tot-terreny, a la pista, i també fora d’ella. No s’arronsa, i sap que triomfar a la vida és qüestió de treball. Com es pot llegir al seu twitter: “El cielosóloestá a la altura de los que se atreven a saltar para tocarlo”. Sense espònsors però amb molta empenta, passi el que passi, s’entrena cada dia per continuar millorant, com a atleta, i també com a persona. Bon dia Elena, amb la teva joventut has viscut ja molts esdeveniments esportius de primer ordre mundial. Pots explicar una mica més? Sí, es pot dir que era ben jove! La meva carrera esportiva a nivell internacional es va iniciar, als 14 anys, a l’any 2002- al campionat del món a Lyon on vaig quedar en  7ª posicióen salt de llargada tard, amb 16 anys, vaig anar als Jocs d’Atenes de 2004, on vaig fer una doble 7ª posició en les proves de 100m/200m.

Més tard, amb 18 anys, als Jocs de Beijing de 2008, també vaig fer un doblet de 7a, en 800m i en 1500m. Més endavant, al Campionat del Món a Christchurch, Nova Zelanda, vaig guanyar l’argent a la prova de 1.500. Als Jocs de Londres de 2012 també faig fer argent als 1.500 metres llisos. D’altra banda, també he fet rècords d’Espanya de 800m al 2010,2’16 de 1.500m al 2014 4’37’14 de 3000m al 2014 9’78 de 5.000m també al 201417’21), de 10 Km en ruta 36’50 Però potser les marques que m’han portat més satisfacció personal són els rècords del món, que també he aconseguit l’any passat, que són els de 3.000 metres en pista coberta amb 9 minuts i 57 segons i de 5.000m a l’aire lliure, amb 17minuts i 21 segons. Com et vas iniciar en l’atletisme? L’inici del meu amor per l’atletisme va ser l’escola on a les classes d’Educació Física ens feien córrer per després participar al crosos escolars.  Aquí es on és va despertar la  meva passió per aquest esport i  la meva actual forma de vida. Trobar una cosa per la qual tens qualitats, t’agrada, et fas respectar... i de sobte amb 4anys somies en que de gran de gran seràs campiona olímpica. Des del principi sabies que podries dedicar-te a l’esport paralímpic? No sabia si podria fer-ho o no, però a la pregunta de:- ¿Què vols ser de gran...?  la meva resposta  era: -jo de gran seré ATLETA-. Ja des de petita m’havia sentit sempre molt vigilada, protegida i amb allò de –ai, pobreta-, cosa que sempre he rebutjat,  i  el fet de trobar un estímul que em feia somiar, una il•lusió i un poder demostrar a la resta de persones que jo era igual que qualsevol altre i, que a sobre ho volia fer sent la millor... Tot això em  va portar a entrar en un bucle de confiança en mi mateixa, de somiar i lluita per allò que encara no he aturat. Jo no volia ser com ningú. Volia ser jo la que fes coses que mai ningú ha fet i perseguir utopies si ca. Lluitant pels NO impossibles, les NO barreres i els NO límits. I quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món! Què van significar els jocs Paralímpics de Londres per a tu? Sempre he estat de les petites de l’equip on sempre els meus companys m`han ensenyat i he après moltíssim, però els primers anys eren d’aprendre, agafar, experiència, algunes decepcions... els inicis són durs i l’atletisme com en molts d’altres esports cal una certa maduresa física i mental per poder arribar a d’alt. A Londres jo ja portava unes quantes grans competicions internacionals, i va significar molt. La promesa, la jo aprenent estava madurant i havia arribat el moment. I alguna cosa em deia a dintre meu, com una veueta que em deiaque ara sí, que aquesta era la bona i em tocava. Notava que alguna cosa gran havia de passar. D’aquell dia encara no sóc gaire conscient, moltes sensacions, emocions barrejades... una felicitat com mai abans havia experimentat. Els JOCS de LONDRES per mi van ser una demostració a mi mateixa  de que si que puc fer coses grans i una porta es va obrir en direcció cap a voler créixer i voler més. D’alguna manera, em van obrir la gana. Tens espònsor? No, no en tinc. El tema dels espònsorsés un tema complicat, ja pel moment que estem vivint, i si a això se li afegeix que hi algunes marques importants  que no volen que la imatge de la seva empresa sigui cap esportista discapacitat. Quan potser això seria un valor positiu per a ells! Estàs becada al CAR? SÍ, estic becada al CENTRE d’ALT RENDIMENT  de Sant Cugat des de l’any 2007 Com és un dia habitual a la teva vida? Em llevo a les 7h del matí per esmorzar amb el temps necessari per fer la digestió per a l’entrenament del matí . A les 9 ens hi posem, i depenent del que hàgim d’entrenar variem la ubicació de l’entrenament, i fins que acabem. Hi dies que a les 11h i altres que poden ser les 13h. Dinar i descansar una mica...I a la tarda tornem a entrenar.Els dies normalment són així excepte els caps de setmana que només fem una sessió d’entrenament. Els dies de festa no existeixen. Treballes, estudies? Amb el contracte de beca que tinc no se’m permet treballar.  S’entén així l’exclusiva dedicació a l’esport d’elit. Com et veus d’aquí a 5 anys? En els àmbits professional, esportiu, familiar... Aquesta pregunta no la puc respondre perquè depèn de molts factor: projectes personals, família, lesions, resultats, motivació per seguir.... el dia que deixi de gaudir del que ara és la passió i vida... doncs tancarem una etapa i n’obrirem d’altres diferents. Què em veig fent d’aquí a “x” temps? Ara em veig treballant per un nou repte que es diu Marató i uns Jocs Olímpics que hi ha d’aquí any i mig. Es fins on miro. Gaudeixo del camí, de l’aprendre, d’empapar-me de la gent que hi ha darrera de tot això i donar el millor de mi cada dia.

- See more at: http://www.donesdigital.cat/noticia/1038/elena-congost-quan-portava-dos-anys-fent-atletisme-ja-estava-classificada-pels-meu-primers-campionats-del-mon/#sthash.Tx5dhQup.dpuf

Elena Congost: Quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món

Elena Congost (20 setembre 1987) és nascuda a Madrid, però viu a Catalunya des de fa força anys. Té una malaltia hereditària degenerativa que li provoca la pèrdua de la visió. Però això no li ha impedit mai tenir força, il•lusió i empenta per practicar l’atletisme al més alt nivell. Ostenta, entre altres, el s rècords del món de 3000 metres llisos en pista coberta i de 5.000 metres a l’aire lliure. Va aconseguir l’argent paralímpic T12 a la prova de 1.500 als Jocs Paralímpics de Londres 2012, i tot i la seva joventut aquesta era la tercera vegada que acudia a una cita de Jocs Paralímpics. El passat 15 de febrer a la e-Dreams Mitja Marató de Barcelona 2015 ha aconseguit el record del món de mitja marató. esports | 25/02/2015

Elena Congost durant una carrera (Foto cedida per l'esportista Elena Congost)

Eva Donat.-És una tot-terreny, a la pista, i també fora d’ella. No s’arronsa, i sap que triomfar a la vida és qüestió de treball. Com es pot llegir al seu twitter: “El cielosóloestá a la altura de los que se atreven a saltar para tocarlo”. Sense espònsors però amb molta empenta, passi el que passi, s’entrena cada dia per continuar millorant, com a atleta, i també com a persona. Bon dia Elena, amb la teva joventut has viscut ja molts esdeveniments esportius de primer ordre mundial. Pots explicar una mica més? Sí, es pot dir que era ben jove! La meva carrera esportiva a nivell internacional es va iniciar, als 14 anys, a l’any 2002- al campionat del món a Lyon on vaig quedar en  7ª posicióen salt de llargada tard, amb 16 anys, vaig anar als Jocs d’Atenes de 2004, on vaig fer una doble 7ª posició en les proves de 100m/200m.

Més tard, amb 18 anys, als Jocs de Beijing de 2008, també vaig fer un doblet de 7a, en 800m i en 1500m. Més endavant, al Campionat del Món a Christchurch, Nova Zelanda, vaig guanyar l’argent a la prova de 1.500. Als Jocs de Londres de 2012 també faig fer argent als 1.500 metres llisos. D’altra banda, també he fet rècords d’Espanya de 800m al 2010,2’16 de 1.500m al 2014 4’37’14 de 3000m al 2014 9’78 de 5.000m també al 201417’21), de 10 Km en ruta 36’50 Però potser les marques que m’han portat més satisfacció personal són els rècords del món, que també he aconseguit l’any passat, que són els de 3.000 metres en pista coberta amb 9 minuts i 57 segons i de 5.000m a l’aire lliure, amb 17minuts i 21 segons. Com et vas iniciar en l’atletisme? L’inici del meu amor per l’atletisme va ser l’escola on a les classes d’Educació Física ens feien córrer per després participar al crosos escolars.  Aquí es on és va despertar la  meva passió per aquest esport i  la meva actual forma de vida. Trobar una cosa per la qual tens qualitats, t’agrada, et fas respectar... i de sobte amb 4anys somies en que de gran de gran seràs campiona olímpica. Des del principi sabies que podries dedicar-te a l’esport paralímpic? No sabia si podria fer-ho o no, però a la pregunta de:- ¿Què vols ser de gran...?  la meva resposta  era: -jo de gran seré ATLETA-. Ja des de petita m’havia sentit sempre molt vigilada, protegida i amb allò de –ai, pobreta-, cosa que sempre he rebutjat,  i  el fet de trobar un estímul que em feia somiar, una il•lusió i un poder demostrar a la resta de persones que jo era igual que qualsevol altre i, que a sobre ho volia fer sent la millor... Tot això em  va portar a entrar en un bucle de confiança en mi mateixa, de somiar i lluita per allò que encara no he aturat. Jo no volia ser com ningú. Volia ser jo la que fes coses que mai ningú ha fet i perseguir utopies si ca. Lluitant pels NO impossibles, les NO barreres i els NO límits. I quan portava dos anys fent atletisme ja estava classificada pels meu primers Campionats del món! Què van significar els jocs Paralímpics de Londres per a tu? Sempre he estat de les petites de l’equip on sempre els meus companys m`han ensenyat i he après moltíssim, però els primers anys eren d’aprendre, agafar, experiència, algunes decepcions... els inicis són durs i l’atletisme com en molts d’altres esports cal una certa maduresa física i mental per poder arribar a d’alt. A Londres jo ja portava unes quantes grans competicions internacionals, i va significar molt. La promesa, la jo aprenent estava madurant i havia arribat el moment. I alguna cosa em deia a dintre meu, com una veueta que em deiaque ara sí, que aquesta era la bona i em tocava. Notava que alguna cosa gran havia de passar. D’aquell dia encara no sóc gaire conscient, moltes sensacions, emocions barrejades... una felicitat com mai abans havia experimentat. Els JOCS de LONDRES per mi van ser una demostració a mi mateixa  de que si que puc fer coses grans i una porta es va obrir en direcció cap a voler créixer i voler més. D’alguna manera, em van obrir la gana. Tens espònsor? No, no en tinc. El tema dels espònsorsés un tema complicat, ja pel moment que estem vivint, i si a això se li afegeix que hi algunes marques importants  que no volen que la imatge de la seva empresa sigui cap esportista discapacitat. Quan potser això seria un valor positiu per a ells! Estàs becada al CAR? SÍ, estic becada al CENTRE d’ALT RENDIMENT  de Sant Cugat des de l’any 2007 Com és un dia habitual a la teva vida? Em llevo a les 7h del matí per esmorzar amb el temps necessari per fer la digestió per a l’entrenament del matí . A les 9 ens hi posem, i depenent del que hàgim d’entrenar variem la ubicació de l’entrenament, i fins que acabem. Hi dies que a les 11h i altres que poden ser les 13h. Dinar i descansar una mica...I a la tarda tornem a entrenar.Els dies normalment són així excepte els caps de setmana que només fem una sessió d’entrenament. Els dies de festa no existeixen. Treballes, estudies? Amb el contracte de beca que tinc no se’m permet treballar.  S’entén així l’exclusiva dedicació a l’esport d’elit. Com et veus d’aquí a 5 anys? En els àmbits professional, esportiu, familiar... Aquesta pregunta no la puc respondre perquè depèn de molts factor: projectes personals, família, lesions, resultats, motivació per seguir.... el dia que deixi de gaudir del que ara és la passió i vida... doncs tancarem una etapa i n’obrirem d’altres diferents. Què em veig fent d’aquí a “x” temps? Ara em veig treballant per un nou repte que es diu Marató i uns Jocs Olímpics que hi ha d’aquí any i mig. Es fins on miro. Gaudeixo del camí, de l’aprendre, d’empapar-me de la gent que hi ha darrera de tot això i donar el millor de mi cada dia.

- See more at: http://www.donesdigital.cat/noticia/1038/elena-congost-quan-portava-dos-anys-fent-atletisme-ja-estava-classificada-pels-meu-primers-campionats-del-mon/#sthash.Tx5dhQup.dpuf